a roureda, que des d'un congost s'estenia per una amplíssima vall. Havia seguit la ruta, que s'havia proposat de bon principi, en planejar el seu cop de m

ament com una cota metàl·lica, entelada pel temps. Llurs cap?ades eren amples i profundes i la barreja d'unes amb altres els donava una opacitat impenetrable a la claror. Allí tot eren ombres, jocs de barres negrejants i flotes d'obscura verdor. Els baixos brancs d

i estava fortament encervellat. Persistia en la seva dèria, si no tan follament, amb més perfídia encara, com el nedador ardit, que voga amb més braó a manera que li és més contrari el corrent. Avant, avant! Mal que pesés a cel i terra havia de

fullareda de bronze, a la qual no arribava cap buf de la marinada. La marinada passava per la part superior de la fronda

hi parava esment, s'estremia. Era un sacríleg furtiu i tremolós, que anava a for?ar tres sagraris, els cors de tres santes. Tres sagraris? Per què aquesta idea, evidentment falsa? No eren més aviat tres urnes de p

rat, empobrit, bandejat d'entre els homes ?que li restava sinó la venjan?a i el desesper? Ho considerava concentradament. Una sensació de

rà al davant d'una gran clapa de bosquina. Sabia que, en havent-la salvada, descobriria el mas Baltrons. S'ofegava. El cor no li cabia al pit. Va posar-se a brandar de cap i a dir i redir articuladament: -és trist, és trist! ...La

nosa sobre la morador de les muntanyes llunyedanes i emergia d'una mar maragdina d'userdes. Cap a l'esquerra, el fruiterar i el camí que menava a Vilablanca. Cap a la dreta, les feixes escalonades de la Quintana i el congost de la font dels Lliris, abeuratge dels bous del mas. País de somnis! Allí havien florit totes les il·lusions de la seva vida. En c

clavellines a l'ampit era la de la cambra de la noia. Aquella altra de més avall, gran i columnària, flanquejada de verdes ta

l'oració. I, en caure les darreres campanades, les tres dones compareixerien al pati de la casa, encara remoroses i com perfumades de la pregària. Encendrien dos fanalons a sota l'emparrat i es posarien a sopa

l'aire els pun

xaval, tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar aquell moment, abans que no arribessin a la casa. Prou vacil·l.acions! Passaria ajupit per dintre el vall

vel sagrat. Esposa, mare, filla... a totes les havia amades tendrament. Per què no perdonar-les? Per què no deixar-les al grat de Déu? Pau, pau sobre llurs caps, pel bé que elles hagin fet, per l'amor santa, que hagin expandit! Va recordar- se d'una llarga malaltia, durant la qual la seva

rà balandrejant, commós pel balanceig intern d'un dubte vivíssim. Encara hi era a temps. Avant o enrera? Si veia

fos. Gràcies, gràcies encara! Ell no mereixia més, ni tant tampoc! Volia amar-los; no en volia recordar sinó el bé rebut; bandejat del seu paradís, volia continuar amant-los, oh l'únic consol en l'absència i la dissort! Sí, fugiria

pgirat per aquesta acció. Una naixor de tendresa, no mai experimentada, li tempirava les entranyes, l'inundava, el rublia. Una olla plena de sanglots, que no podien esclatar, li botia el pit i li anellava l

i tanta de dol?or de llàgrimes a un home tan dolent com jo. -I, humiliant-se, doblegà el cos i colpejà la terra amb el front.- Concediu-me penitència, Senyor. Em resigno a la misèria, a la mendicació, a la ceguesa... Ja que he

lo una inesperada sensació de llum, que l'esparvillà. Era una llum feble i puríssima com la d'un quart de lluna.. Per on podia entrar? Les soques es cairejaven de dalt a baix d'una franja de llu?ssor argentada. Tota la selva s'esbandia d'aquella misteriosa claror i semblava un temple majestuós, imme

es meves sobergueries. He patit molt, he estat a les portes de l'

atigosa els justos pequen set vegades al dia. Què no faran els altres? No hi ha ningú que sigui tot dolent, ni tot bo; però si us veiessiu al descobert, tots us veuríeu dolents, perque una engruna de mal dins el bé fa com una veu desafinada en un chor: destrueix tota l'harmonia. Vet aquí, doncs, com és una misericòrdia que Déu hagi dotat d'una opacitat impenetrable els atuells, que contenen l'esperit humà. Així s'evita en gran part el mal de l'escàndol. Feli? l'asceta amb el seu cos mortificat, domat, purificat, redu?t a una substància quasi tota útil per a l'eternitat! Hi haurà qui portarà al c

i. -El que no m'explico és perque tanta de grà

heretges, i no a matar-los com s'és dit. T'he empaitat, t'he ferit i ara, que et veig en bona disposició, vaig a

ganyar; em conec massa i sé que si em guariu, demà, en desper

lló, que n'alteri l'ordre o la naturalesa, ha de semblar-vos un desvari. Aquesta verítat i les altres

els dubtes, que bullen dintre el meu magí? Si vós, almenys

aitar-ho! -digué el sant

en Jeroni, espantat.-

estreta, sigui com si

i penitència. Demà, en despertant a trenc d'alba, veuràs al teu costat un hàbit igual que el meu, te'l vestiràs i, captant, captant, aniràs en pelegrinatge a vis